Fragment del llibre Entre dictadures. Llagostera, 1923-1943 de Jordi Bohigas

(…) a finals de gener fan aparició, a Llagostera, dels primers destacaments de republicans en retirada. Són, en concret, brigadistes internacionals italians, que des del 23 de gener i procedents del quarter de Torelló, esperaven l’ordre per creuar la frontera. Són  comandats el comunista sicilià Aldo Morandi (nom de guerra de Riccardo Formica ), i molts d’ells s’integren a la brigada de voluntaris que comandava Henryk Torunczyc (cap de l’Agrupació Internacional) per protegir la retirada de civils i dels seus propis companys. En l’espera, el comandant militar havia ordenat, els dies 27 i 28 de gener, que dos soldats de la brigada internacional roja es personessin a les oficines i ordenessin el lliurament de tota la documentació als regidors que quedaven, Franz i Peiris. En absència dels empleats, els brigadistes s’endugueren material d’oficina.

A Llagostera, doncs, es produeix la reunificació d’un seguit de cossos de brigadistes i la   reincorporació a l’exèrcit que cobreix la retirada, el XV Cos d’Exèrcit.  En concret, la 35a divisió, comandada pel tinent coronel Pedro Mateo,  ha estat ordenada el seu replegament en el triangle Llagostera-Caldes de Malavella-Cassà de la Selva.  Diversos establiments d’aquestes viles són utilitzats per hospitals de campanya. Així, al Casino Llagosternc s’hi instal.la la Clínica Militar número 11, on moriren, en pocs dies diferència, el soldats Isamel Balaguer, de Bunyol (València) i Francisco Zife, d’Irún (Guipúscoa). Tenien uns quaranta anys cadascun i foren enterrats al cementiri de Llagostera.

Mateo tenia previst oferir un sopar, la nit del 2 de febrer, a les unitats reincorporades a la seva divisió, entre les quals hi ha genets de la segona brigada de cavalleria. En total són mig miler de combatents que van arribant, molts d’ells, al llarg de la tarda-vespre. Entre els diferents oficials d’Estat Major que arriben hi ha el coronel Manuel Tagüeña, que deixarà escrites a les seves memòries   el record del seu pas per Llagostera, així com també Pedro Mateo, l’heroi de la batalla de l’Ebre.    El sopar s’haurà de repartir, però, a la línia de front perquè abans de començar ja els avisen que els carros enemics són a tocar. Immediatament, Mateo ordena als homes de la 15a brigada de desplegar-se cobrint la carretera de Caldes. Tagüeña escriu a les seves memòries de guerra l’experiència de la retirada de la vila:

Llagostera estava fins aquell moment silenciosa i aparentment buida. Però el so dels trets provoca una allau de nens que surten pertot arreu. Cadascun porta un petit paquet amb les seves possessions. Dormien vestits i saben què fer en aquests casos. A la seva curta edat, saben fugir. Són refugiats d’arreu d’Espanya, orfes recollits pels serveis d’ajuda.

Pocs dies abans encara quedaven a Llagostera 75 refugiats:“Nens i cavalls -de la segona brigada-  corren ensems”, protegits pels homes de la 35a divisió, escriu Tagüeña.

L’endemà, l’aviació i l’artilleria franquista bombardejaren la vila, provocant la mort  per impacte de metralla de diverses persones. Els testimonis afirmen que les tropes italianes arribaren prop de Llagostera de nit, amb les tanquetes. Llavors, es posaren a bombardejaren el poble amb canons “de set i mig” i amb ametralladores emplaçades a can Dobles de Creu de Serra: “tirotejaren els carers i mataren algun militar fugitiu i també població civil, foradaren portes, finestres i balcons, com a Can Gandol, can Roquet, can Pi, etc.”. Al Casino, dos obusos entraren pel teulat del cinema, però no explotaren, i altres habitatges quedaren perjudicats.  També, segons sembla, féu pas l’aviació:

A Llagostera, els avions bombardejaren el carrer de’n Dents i els encreuaments de les carreteres properes al poble i caigué alguna bomba sobre altres carrers i a la plaça de l’ajuntament, on moriren algunes persones fugitives, i entre elles una noia de les comes de Bruguera (…). Fou un miracle que no encertessin la fàbrica de’n Mario -avui bodega Ramiro- que era ben plena de benzina, ni l’església -plena de queviures-, ni els magatzems de’n Sais -plens de neumàtics-, ni tampoc ca l’Alsineta -curulla de municions- i el Casino, ocupat per ferits de guerra. L’artilleria destruí el mas Pessetes de Bruguera, on morí el matrimoni propietari de la casa; també, en algunes cases del poble i el mateix Casino les parets foren foradades pels obusos” .

El matrimoni estava format per Carme Vendrell Morell i Josep Vicens Alsina, de 62 anys cadascun, que vivien al veïnat de la Bruguera.  La jove era Consel Pagès Salvatella, de 23 anys, que finalment morí el 23 de març.

(…)

El dia 3 de febrer els homes de la divisió Flechas Verdes entraven a Llagostera per la via que es coneixeria com a Avinguda d’Itàlia. Formaven part d’un cos d’exèrcit italià anomenat Corpo Truppe Volontarie (CTV) que, capitanejat pel general Gastone Gambara, lluitava al costat dels nacionals dins del Cos d’Exèrcit de Navarra. El dia abans els soldats italians de la divisió Flechas Azules havien ocupat Caldes i Sant Feliu, però trobaren resistència a Platja d’Aro, Fenals i Calonge, on en un parany de l’exèrcit republicà perderen la vida 34 soldats. El dia 4 els nacionals entraren a Girona. La guerra a Catalunya tardaria encara cinc dies a acabar enmig d’un enorme èxode que, segons algunes fonts, s’eleva al mig milió de persones, formant corrues de gent extenuada que desborda els camins.  Un grapat de llagosterencs, enrolats a l’exèrcit republicà, moriren durant aquelles setmanes de retirada: Ayach, Xirgu, Martí, Nicolau, Pujadas, Virgili i Llinàs.  Però també hi hagué víctimes involuntàries: el 8 de febrer un artefacte explosiu trobat a l’interior de la riera Gotarra esclatava a les mans del jove Francesc Brugulat, prop de can Galceran, on pasturava unes vaques.  Cinc dies després moria, pel mateix motiu, Maria Bofill Quintana, de 70 anys.

[1] Els italians, però, no eren majoria en aquestes divisions, on ocupaven sobretot els comandaments i les seccions tècniques, i on també lluitaven falangistes.